El 2020 ha arribat amb una notícia que feia temps que li donava voltes: un nou canal de literatura per Entrelletres. Un racó d’aquest univers que és BookTube per parlar de literatura catalana en català. L’altre dia, una persona em va dir que si hi havia tants pocs canals de literatura en català era perquè no hi havia suficients lectors en aquest idioma, no hi havia demanda. Em nego a creure-ho. Fins ara totes les vídeoressenyes les publicava al canal principal, Trotalibros, però sentia que necessitava un espai independent per parlar de llibres en català… i per això neix Entrelletres com a canal de YouTube!
Si t’agrada la idea, per què no t’hi subscrius? 🙂
Sempre m’ha atret la idea de vida d’un rodamón; una persona que erra sense destí, sense casa, recorrent països, paisatges i cultures diferents. Soc conscient que, pel meu caràcter, mai podria portar una vida així -jo necessito arrelar-, però això no impedeix que l’exotisme d’una vida amb aquesta llibertat em sedueixi. El mariner grec Nikos Kavadias va tenir una vida així. No vull aprofundir massa en la seva biografia perquè l’epíleg de Li i altres relats (Club Editor), escrit per Jaume Almirall, ho fa excel·lentment, però, en defintiva, Kavadias era un d’aquests homes d’equipatge lleuger, que mai s’estableixen a un lloc, que recorren oceans, mars i països sense mirar enrere, que lluiten en guerres remotes, que parlen mil idiomes, que no s’acomiaden perquè, si ho fessin, la seva vida seria un comiat perpetu. En definitiva, aquells errants dels quals Marta Marín-Dòmine ens parlava al principi del seu llibre.
Fa uns dies us proposava 
Cada vegada que escolto la primera cançó del primer disc dels Manel no puc evitar recordar-los tocant-la pel carrer (podeu trobar el vídeo a Youtube). En la que el Bernat se la troba explica la història d’un home que una nit coneix a una dona estrangera amb qui s’entén molt bé i de com, molt temps després, un amic (en Bernat) li diu que se l’ha trobada acompanyada per un altre home i que li dona records.
No us deixeu enganyar per la melodia dolça d’Avís per a navegants perquè en realitat ens parla d’una parella que no confien l’un amb l’altre, dels gelos. Segur que sóc jo el més atractiu per a tu? Segur que estimes les meves imperfeccions? Et puc creure?
Aquest ja deu ser un tema personal, però a mi Ai, Dolors sempre m’ha recordat a 
Mai hauria pensat que relacionaria una cançó com Pla quinquennal amb una novel·la alemana, però here we are.
En aquesta cançó els Manel imaginen com seria viure a l’Antiga Roma. Brindarien “amb soldats“, viurien on “els turistes es fan fotos” i passarien a l’eternitat.
Aquesta és una de les meves cançons preferides dels Manel. Captatio benevolentiae és un llatinisme utilitzat pels artistes per cridar l’atenció del seu públic i, en aquesta cançó, se’ns exposen les tonteries amb les que estem obsessionats al llarg de la nostra vida que, a poc a poc, va passant i, a vegades, “una tonteria de sobre ens indica que ens en sortim“.
Molt més narrativa que les anteriors cançons, Nit freda per ser abril ens explica la història de la Maria i el Marcel. Els dos estan completament enamorats i tenen ganes de fugir junts “d’aquesta ciutat tan rara” i construir una vida plegats, però mai troben les paraules, mai es senten preparats per llençar-se i confessar-se el que senten.
La cançó amb la qual vaig conèixer els Manel ens explica el moment en què una parella va per primera vegada a banyar-se al mar. I aquesta és l’excusa per construir una caricatura del que és l’experiència d’anar a la platja avui en dia.
Aquesta espectacular cançó reflexiona sobre la importància que li donem a la bellesa, com si els guapos fossin perfectes i no tinguessin problemes, com si la felicitat depengués del nostre aspecte físic. Tot i que soni a tòpic, l’important no és l’exterior sinó l’interior.
A risc de fer-me repetitiu, aquesta cançó és perfecta. Trobo que transmet meravellosament la sensació d’estar a un món aliè i desconegut i l’interrogant de com deu percebre les teves costums una persona que ha crescut i s’ha educat d’una manera completament diferent.
En aquesta breu cançó que ha donat nom a la productora que acaba d’estrenar el grup, un home s’enamora de la noia que atén als clients del comerç Ceràmiques Guzmán. La observa extasiat, contempla cada un dels seus moviments, controlant amb prou feines el desig que l’envaeix.
L’epíleg d’aquest disc que va canviar la meva vida (si més no la meva vida musical) és tan llarg com increïble. “Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí” és la màxima que es repeteix una parella estable que han passat de tot però, tot i així, segueixen avançant junts.
És possible que no t’agradi un llibre molt ben escrit? Doncs sí, i tant que és possible, i un bon exemple d’això és una de les recents novetats de la literatura catalana. Feia temps que mirava de cua d’ull a Jordi Lara. No van ser poques les passejades per la llibreria amb un exemplar de Mística conilla a la mà. Però del llibre només m’agradava l’editorial que el publicava: no coneixia l’autor, no m’agradava la coberta, no m’agradava el títol i no m’atreia la sinopsi. Així que el temps va anar passant fins que Lara va treure nou llibre, vaig sentir al seu editor parlant d’ell, una lectora me’l va recomanar, va arribar el mes que surt al títol i, finalment, em vaig rendir i vaig llegir Sis nits d’agost.
Manel ha tret nou disc i, com sempre, als fans de la banda ens toca passar per aquell moment que necessitem per processar els canvis i les sorpreses que guarda, per recuperar-nos d’aquest (nou) gir. I és que Per la bona gent ha apostat molt per la inclusió de samplers d’altres artistes i fins i tot per l’autotune sense renunciar, això sí, a la seva identitat profundament literària, si se’m permet. Hi ha moltes cançons de Manel que em traslladen a llibres que he llegit i, per això, ja feia temps (des de fa més d’un disc de Manel) que li donava voltes a la idea d’escriure una entrada com aquesta per proposar un llibre relacionat d’alguna manera amb cada cançó d’un dels seus discos (tot m’encanten), sigui per la història que ens explica, pel missatge o fins i tot per l’ambientació i el ritme. Evidentment, les interpretacions que dono a les cançons de Manel no són en cap cas les oficials, són les meves personals i poden diferir de les d’una altra persona. I aquesta és, en gran part, la màgia dels Manel, no?
La primera cançó de l’àlbum -i la meva preferida- parla d’una persona que s’ha deixat portar per un moment i, en haver-hi un canvi de paradigme social, corre a cremar “les bestieses que tu i jo havíem arribat a dir” i passa a viure una vida retirada, preferint un segon pla d’aquest món que ja no entén ni vol entendre.
El senzill que ens va anticipar aquest disc també dóna títol al disc i, amb un sample de Maria del Mar Bonet de tornada, ens presenta a un home malvat que sap amagar la seva naturalesa maligne rere una màscara calculada. I convida a que el posin a prova (“afina les preguntes, afina les preguntes“) perquè sempre tindrà coartades, mai ningú sabrà del cert si és bona o mala persona. I és que, realment sabem si les persones que ens envolten són bones o dolentes?
Sens dubte, la cançó més inquietant de l’àlbum. Serà pel poema de Jacint Verdaguer amb la qual comença, la veu greu que el canta o la invasió progressiva de formigues que es narra fins a convertir-se en un malson? “Els sobra l’energia, perseveren dins els nius, me’n trec de les orelles, de la boca i els narius“.
Aquesta cançó és el crit desesperat d’un home que sent la necessitat de la inèrcia de la joventut, de la improvisació de l’adolescència, d’alguna cosa que manllevi la seva monotonia i tranquil·litat.
L’Adela torna a aparèixer a una cançó dels Manel. Aquesta vegada en una cançó curta i de complicada interpretació en la qual veiem com la mateixa Adela de Quin dia feia, amics (qui sap si és aquesta la cançó l’escriptura de la qual va interrompre) no es creu les mentides de la societat i convida al protagonista a acompanyar-la més enllà del món habitat, més enllà del marge, on hi ha “un sender amb ombra per caminar“.
Això és la guerra. Tots els barris de Barcelona estan enfrontats: “els tristos del Putxet i els sarcàstics de Badal, contra els vençuts de La Creueta”. El protagonista d’aquesta cançó, un cínic d’Horta, és segrestat pels entusiasmats per reclutar-lo. Els entusiasmats no volen justícia ni saber la veritat, només troben la felicitat en “la vibració, l’esclat de bogeria“.
Ull amb la trampa d’aquesta cançó, i és que les clamídies sembla que siguin unes flors com ho poden ser les orquídies, però en realitat és una infecció de transmissió sexual que es van intercanviant entre amants. És una cançó de la qual em costa desgranar la història exacta, però el que és segur és que hi ha infidelitat i penediment.
O, com en diem a casa, “la cançó rara d’en Roger Padilla“. No pot faltar. Aquest cop ens explica la versió “no oficial” de la troballa d’un sarcòfag quan regiraven la terra de la Plaça del Mercat per construir-hi un pàrking. El cap d’obra desperta un geni que li concedeix un desig i, després de pensar-s’ho, el bon home demana un superpoder: “provocar a qui jo volgués que li comenci a regalimar pel front oli de sobrassada com si fos suor”. Olé tú. Surrealista. M’encanta.
En aquesta cançó els Manel parlen de la recerca de la inspiració. Quantes vegades els hi deuen haver preguntat en entrevistes com es van inspirar a l’hora d’escriure alguna de les seves cançons més extravagants? Eh, Roger Padilla? Quan la monotonia dels dies iguals l’ofega, el protagonista de Tubs de ventilació se’n va a passejar i busca “on, per ’nar bé, no hauria de buscar” els detalls més ocults i discrets de la ciutat.
El segon senzill de Per la bona gent recorda a El Seu Gran Hit, de Els Amics de les Arts. Amb Boy Band els Manel es caricaturitzen a ells mateixos, es fan un Roast Yourself? Doncs no. És la història d’un marrec que somia amb dedicar-se a la música i monta una boy band d’aquestes que arrastren a tantes adolescents impressionables. Però no ho fa perquè li agradi la música, sinó per “tapar-me una mancança, un buit, una vanitat“.
La penúltima cançó de l’àlbum és una adaptació de Stars, de Janis Ian, però a mi també em va recordar “Nobody Knows You When You‘re Down And Out“. A una persona famosa se li diu estrella i “les estrelles venen, van, cremen ràpid, triguen anys, i com els últims raigs del sol, desapareixen”. La solitud de la fama. Una bona ressaca després del desig de fama d’un adolescent.
La primera col·laboració en un disc dels Manel és amb en Jaume Sisa. Amb una lletra tan breu com preciosa es van relacionant oficis amb les seves respectives pors i, clar està, la por del músic (especialment si és vell) és la sordera que li manllevarà el seu tresor: la música.
Vaig sortir un any amb un home, fins que vaig saber que havia matat la seva dona. Va dir-m’ho ell mateix. Feia deu anys, amb un ganivet, i havia passat per la presó. No vaig poder escoltar-lo més. El vaig acompanyar fins a la porta, li vaig donar la jaqueta i ell va obrir i va marxar.
Una de les cites més cèlebres de J.R.R. Tolkien, que va combatre a la Primera Guerra Mundial. Forma part del poema No tot l’or rellueix, inclòs al primer volum de El Senyor dels Anells. All that is gold does not glitter, not all those who wander are lost. No tot el que és or rellueix, no tots els que erren estan perduts. Aquest podria ser, de fet, el títol de Fugir era el més bell que teníem, de Marta Marín-Dòmine (Club Editor, 2019). En les seves pàgines coneixem a errants, aquests somiadors que imaginem a partir de les pistes que ens deixen els petits detalls, els petits gestos i les petits mirades que ens deixen abans de seguir el seu viatge interminable. Aquesta vida erràtica sembla transmetre’s irremeiablement amb la sang, com una malaltia hereditària o un tret familiar. Dépaysement crònic. No, no tots els que erren estan perduts, potser aquests desarrelats entregats a la fugida perpètua són els més lúcids, clarividents i savis. Però segurament el preu és la soledat i l’oblit.
Què suposa ser fill d’uns immigrants negres al Canadà? Com es manté l’esperança vivint en un barri ple de violència, misèria i precarietat? Com es formen els lligams familiars en aquesta lluita constant per tirar endavant? Com fugir del destí que la societat ha escrit per l’escòria com tu? Com resignar-t’hi? Com es supera una injustícia quan t’arrabassa sense pietat el que més estimes? Com cicatritza aquesta absència? Com poses fi a aquest dol crònic? Com mates aquest silenci que t’oprimeix i t’abraça a la vegada? Com retens aquest crit desesperat de impotència i ràbia que s’agita dins teu?
Si em preguntessin per dos escriptors que comparteixin estil els primers que em vindrien el cap serien Quim Monzó i Sergi Pàmies. Segurament si tingués més temps per preparar-me una resposta més completa em vindrien al cap altres parelles literàries, però res em semblaria tan defensable com les similituds d’aquests dos escriptors. És cert que Monzó ha influït definitivament, no només en Pàmies, sinó en tots els contistes catalans. També és cert que, tot i compartir veu i estil, Pàmies no posseeix l’humor àcid i la ironia mordaç de Monzó. En Quim és el Woody Allen d’abans, mentre que en Sergi s’acosta més a l’actual.
“Tot de cop la Mila va aturar-se, i després es girà en rodó. Una gran impressió la suspengué. Reina del cel, el camí que havien fet!
Entre lletres 