Sempre m’ha atret la idea de vida d’un rodamón; una persona que erra sense destí, sense casa, recorrent països, paisatges i cultures diferents. Soc conscient que, pel meu caràcter, mai podria portar una vida així -jo necessito arrelar-, però això no impedeix que l’exotisme d’una vida amb aquesta llibertat em sedueixi. El mariner grec Nikos Kavadias va tenir una vida així. No vull aprofundir massa en la seva biografia perquè l’epíleg de Li i altres relats (Club Editor), escrit per Jaume Almirall, ho fa excel·lentment, però, en defintiva, Kavadias era un d’aquests homes d’equipatge lleuger, que mai s’estableixen a un lloc, que recorren oceans, mars i països sense mirar enrere, que lluiten en guerres remotes, que parlen mil idiomes, que no s’acomiaden perquè, si ho fessin, la seva vida seria un comiat perpetu. En definitiva, aquells errants dels quals Marta Marín-Dòmine ens parlava al principi del seu llibre.
Nikos Kavadias va deixar-nos tres reculls de poesia, una novel·la i els tres relats que componen Li i altres relats. El principal relat, el que dona títol al llibre, narra com un mariner solitari que atraca a Hong Kong (qui sap si el mateix Kavadias) coneix a una jove i pobra xinesa, la Li, que viu en un embarcació i mai no ha trepitjat terra ferma. En el segon relat d’aquest recull, De la guerra, que m’ha recordat als millors contes de Juan Rulfo, s’allunya del mar i et transporta a Albània, on Kavadias va combatre com a soldat i on assistim a una altra trobada, aquest cop la del soldat amb un vell que amaga a un fill ferit. Finalment, l’últim relat no és tan un relat com una carta, una carta Al meu cavall, una carta breu i punyent que recorda a Platero.
Ofegar-se al mar és natural; terra endins, és una mena d’estafa.
L’estil de Kavadias té una aurèola que, amb molt poques paraules, sap captar la teva atenció posant la lupa en troballes fortuïtes, traslladant-te a remots paisatges i presentant-te a personatges molt especials (una noia xinesa, un vell albanès, un cavall). És d’aquells llibres que, quan els llegeixes, desconnectes de tot el que et rodeja. El soroll i la follia del dia a dia emmudeixen, la llum s’atenua i gaudeixes completament de l’experiència de la lectura.
Aquests tres relats estan plens de veritat. Et deixen amb la sensació que han de ser anècdotes reals de Kavadias. Ajuda el fet que els narradors sempre carreguen amb aquella solitud, amb aquell sentit de la contemplació, amb aquella saviesa que tenen els rodamóns. Aquella “mundología“, que deia la meva àvia. Un llibre especial, fugaç, d’aquests que es llegeixen en un tancar i obrir d’ulls (gaudi massa breu) però queden impresos dins teu per molt més temps.
- Llegir escoltant: Guaranteed, de Eddie Vedder.
- T’agradarà si et va agradar: Fugir era el més bell que teníem, de Marta Marín-Dòmine.
Fa uns dies us proposava 
Cada vegada que escolto la primera cançó del primer disc dels Manel no puc evitar recordar-los tocant-la pel carrer (podeu trobar el vídeo a Youtube). En la que el Bernat se la troba explica la història d’un home que una nit coneix a una dona estrangera amb qui s’entén molt bé i de com, molt temps després, un amic (en Bernat) li diu que se l’ha trobada acompanyada per un altre home i que li dona records.
No us deixeu enganyar per la melodia dolça d’Avís per a navegants perquè en realitat ens parla d’una parella que no confien l’un amb l’altre, dels gelos. Segur que sóc jo el més atractiu per a tu? Segur que estimes les meves imperfeccions? Et puc creure?
Aquest ja deu ser un tema personal, però a mi Ai, Dolors sempre m’ha recordat a 
Mai hauria pensat que relacionaria una cançó com Pla quinquennal amb una novel·la alemana, però here we are.
En aquesta cançó els Manel imaginen com seria viure a l’Antiga Roma. Brindarien “amb soldats“, viurien on “els turistes es fan fotos” i passarien a l’eternitat.
Aquesta és una de les meves cançons preferides dels Manel. Captatio benevolentiae és un llatinisme utilitzat pels artistes per cridar l’atenció del seu públic i, en aquesta cançó, se’ns exposen les tonteries amb les que estem obsessionats al llarg de la nostra vida que, a poc a poc, va passant i, a vegades, “una tonteria de sobre ens indica que ens en sortim“.
Molt més narrativa que les anteriors cançons, Nit freda per ser abril ens explica la història de la Maria i el Marcel. Els dos estan completament enamorats i tenen ganes de fugir junts “d’aquesta ciutat tan rara” i construir una vida plegats, però mai troben les paraules, mai es senten preparats per llençar-se i confessar-se el que senten.
La cançó amb la qual vaig conèixer els Manel ens explica el moment en què una parella va per primera vegada a banyar-se al mar. I aquesta és l’excusa per construir una caricatura del que és l’experiència d’anar a la platja avui en dia.
Aquesta espectacular cançó reflexiona sobre la importància que li donem a la bellesa, com si els guapos fossin perfectes i no tinguessin problemes, com si la felicitat depengués del nostre aspecte físic. Tot i que soni a tòpic, l’important no és l’exterior sinó l’interior.
A risc de fer-me repetitiu, aquesta cançó és perfecta. Trobo que transmet meravellosament la sensació d’estar a un món aliè i desconegut i l’interrogant de com deu percebre les teves costums una persona que ha crescut i s’ha educat d’una manera completament diferent.
En aquesta breu cançó que ha donat nom a la productora que acaba d’estrenar el grup, un home s’enamora de la noia que atén als clients del comerç Ceràmiques Guzmán. La observa extasiat, contempla cada un dels seus moviments, controlant amb prou feines el desig que l’envaeix.
L’epíleg d’aquest disc que va canviar la meva vida (si més no la meva vida musical) és tan llarg com increïble. “Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí” és la màxima que es repeteix una parella estable que han passat de tot però, tot i així, segueixen avançant junts.
És possible que no t’agradi un llibre molt ben escrit? Doncs sí, i tant que és possible, i un bon exemple d’això és una de les recents novetats de la literatura catalana. Feia temps que mirava de cua d’ull a Jordi Lara. No van ser poques les passejades per la llibreria amb un exemplar de Mística conilla a la mà. Però del llibre només m’agradava l’editorial que el publicava: no coneixia l’autor, no m’agradava la coberta, no m’agradava el títol i no m’atreia la sinopsi. Així que el temps va anar passant fins que Lara va treure nou llibre, vaig sentir al seu editor parlant d’ell, una lectora me’l va recomanar, va arribar el mes que surt al títol i, finalment, em vaig rendir i vaig llegir Sis nits d’agost.
Vaig sortir un any amb un home, fins que vaig saber que havia matat la seva dona. Va dir-m’ho ell mateix. Feia deu anys, amb un ganivet, i havia passat per la presó. No vaig poder escoltar-lo més. El vaig acompanyar fins a la porta, li vaig donar la jaqueta i ell va obrir i va marxar.
Una de les cites més cèlebres de J.R.R. Tolkien, que va combatre a la Primera Guerra Mundial. Forma part del poema No tot l’or rellueix, inclòs al primer volum de El Senyor dels Anells. All that is gold does not glitter, not all those who wander are lost. No tot el que és or rellueix, no tots els que erren estan perduts. Aquest podria ser, de fet, el títol de Fugir era el més bell que teníem, de Marta Marín-Dòmine (Club Editor, 2019). En les seves pàgines coneixem a errants, aquests somiadors que imaginem a partir de les pistes que ens deixen els petits detalls, els petits gestos i les petits mirades que ens deixen abans de seguir el seu viatge interminable. Aquesta vida erràtica sembla transmetre’s irremeiablement amb la sang, com una malaltia hereditària o un tret familiar. Dépaysement crònic. No, no tots els que erren estan perduts, potser aquests desarrelats entregats a la fugida perpètua són els més lúcids, clarividents i savis. Però segurament el preu és la soledat i l’oblit.
Què suposa ser fill d’uns immigrants negres al Canadà? Com es manté l’esperança vivint en un barri ple de violència, misèria i precarietat? Com es formen els lligams familiars en aquesta lluita constant per tirar endavant? Com fugir del destí que la societat ha escrit per l’escòria com tu? Com resignar-t’hi? Com es supera una injustícia quan t’arrabassa sense pietat el que més estimes? Com cicatritza aquesta absència? Com poses fi a aquest dol crònic? Com mates aquest silenci que t’oprimeix i t’abraça a la vegada? Com retens aquest crit desesperat de impotència i ràbia que s’agita dins teu?
Si em preguntessin per dos escriptors que comparteixin estil els primers que em vindrien el cap serien Quim Monzó i Sergi Pàmies. Segurament si tingués més temps per preparar-me una resposta més completa em vindrien al cap altres parelles literàries, però res em semblaria tan defensable com les similituds d’aquests dos escriptors. És cert que Monzó ha influït definitivament, no només en Pàmies, sinó en tots els contistes catalans. També és cert que, tot i compartir veu i estil, Pàmies no posseeix l’humor àcid i la ironia mordaç de Monzó. En Quim és el Woody Allen d’abans, mentre que en Sergi s’acosta més a l’actual.
“Tot de cop la Mila va aturar-se, i després es girà en rodó. Una gran impressió la suspengué. Reina del cel, el camí que havien fet!
“Al segon paràgraf, la Sara li diu que no ha conegut cap dona a qui un home dels primers no li hagi ofert la vida. Una vida promesa en aquesta Terra feta de cases amb fonaments i de fills que amanseixen els homes amants dins de les llars. Un amor explicable i tranquil. Una garantia que sempre sabràs qui et trobaràs quan miris al costat, al llit, al sofà, que podràs agafar-li el telèfon sense haver de sortir a correcuita d’una habitació o que podràs trucar-li a qualsevol moment sense tenir al dit el botó de penjar. Però després hi ha l’altra vida, Ona, la que no et prometrà ningú: la que et fa obrir d’un cop la porta -el corrector no li ha acceptat portazo– d’una casa segura i assegurada i arrencar a córrer a l’hora que sigui, “si tú me dices ven”, com diu el bolero, i deixar-ho tot sense mirar al costat, ni sota els peus, ni a qui trepitges, ni a qui fas sang. I enlairar-te amb ell per sobre de les cases i les coses i veure el món tan diminut a sobre teu que res del que hi pugui passa mentre estàs amb ell ja no té cap importància. Però un dia hauràs de triar, Ona, encara que no vulguis. Decidir si vols perdre l’home que sempre hi és i que t’ha ofert la vida, o perdre i més perdre i perdre una vegada i una altra el que mai no es queda i que no t’oferirà res més. Un cap de setmana, com a molt, un viatge, una aventura, una habitació d’hotel. Un secret no escrit a l’agenda, que se t’enquista a dins amb el pas del temps. Per aquests homes, Ona, es cometen les més grans equivocacions. Només amb el cap fred pots saber si t’equivoques. I per a arribar a tenir el cap fred poden passar anys i que aleshores ja ho hagis perdut tot.”
Entre lletres 