No tots els que erren estan perduts

Una de les cites més cèlebres de J.R.R. Tolkien, que va combatre a la Primera Guerra Mundial. Forma part del poema No tot l’or rellueix, inclòs al primer volum de El Senyor dels Anells. All that is gold does not glitter, not all those who wander are lost. No tot el que és or rellueix, no tots els que erren estan perduts. Aquest podria ser, de fet, el títol de Fugir era el més bell que teníem, de Marta Marín-Dòmine (Club Editor, 2019). En les seves pàgines coneixem a errants, aquests somiadors que imaginem a partir de les pistes que ens deixen els petits detalls, els petits gestos i les petits mirades que ens deixen abans de seguir el seu viatge interminable. Aquesta vida erràtica sembla transmetre’s irremeiablement amb la sang, com una malaltia hereditària o un tret familiar. Dépaysement crònic. No, no tots els que erren estan perduts, potser aquests desarrelats entregats a la fugida perpètua són els més lúcids, clarividents i savis. Però segurament el preu és la soledat i l’oblit.

La Marta -autora, narradora i personatge- viu a la vora del llac Ontario, al Canadà, lluny d’aquesta Barcelona on mai s’hi ha aconseguit sentir com a casa. Gairebé sense voler troba l’origen d’aquesta inquietud que l’empeny a viatjar pel món, a fugir d’alguna cosa invisible i intangible. El seu avi, implicat en la lluita obrera, va haver de fugir a Besiers amb la seva família davant la repressió. El seu pare va haver de fugir dues vegades, la primera de la dictadura de Primo de Rivera, i la segona del fatídic desenllaç de la Guerra Civil Espanyola. Durant dues generacions la família Marín fuig. Fuig de la mort, de la injustícia, de la repressió; fuig per sobreviure. I quan finalment el pare de la Marta deixa de fugir, se sent incapaç d’oblidar tot el que ha viscut i tot en el que creia, incapaç de tornar-se a adaptar, de tornar-se a sentir com a casa, d’arrelar. I si Catalunya ja no és casa seva vol dir que ja no té cap casa en aquest món. “És que nosaltres hi crèiem, en tot això… hi crèiem, ben bé que hi crèiem…“. La Marta fuig de l’eco dels records del seu pare, de totes aquelles mirades, silencis i xiuxiueigs, de tot aquest dolor mut entre els quals va créixer, de tot aquell dolor emmudit que ja forma part de la seva identitat. De la mateixa manera que els Buendía heretaven la solitud, els Marín semblen heretar aquesta actitud, aquesta necessitat de fugir.

Fugir era el més bell que teníem és una lectura necessària (amb els temps que corren) sobre les conseqüències a llarg termini de l’exili, un llibre per llegir en silenci i en veu alta, si es pot, gaudint de la seva intensitat, de la seva musicalitat i de la seva bellesa literària (si no em creieu, llegiu el primer capítol). La Marta Marín-Dòmine ha acumulat en aquest llibre reflexions, cites, records i fragments de les memòries del seu pare. El resultat és una obra personal, íntima i profunda sobre vides que s’han vist obligades a posar l’indispensable a la maleta i marxar sense mirar enrere per no veure “els veïns fent-los adéu”, vides que creuen fronteres, oceans i anys buscant un futur més brillant (o un futur a seques), vides que han de fer el cor fort i aprendre un altre idioma per tirar endavant, vides enterrades en la nostàlgia d’un passat que no tornarà, vides, en definitiva, que, sense estar perdudes, erren.

“Qui erra recorda el paisatge, qui arrela recorda els anys”

• Llegir escoltant: La Meva Terra, de Lluis Llach.
• T’agradarà si et va agradar: El temps de les cireres, de Montserrat Roig.