Qui sóc

Em va cridar especialment l’atenció a qui va dedicar Jonas Jonasson el seu debut “L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra”. Explica a la primera pàgina d’aquesta novel·la que ningú era capaç d’encandilar al públic com el seu avi, “assegut al banc de les mentides, inclinat lleugerament sobre el seu bastó i mastegant rapè.
—Però això és cert, avi? —preguntaven esbalaïts els seus néts, entre ells el mateix Jonas Jonasson.
—Els qui només saben explicar la veritat no mereixen ser escoltats —contestava l’avi.”

I és que en tot bon relat hi ha una mica de veritat i una mica de mentida. Tot i que tots agraïm que les mentides estiguin en els detalls i no en l’essencial del relat.

El disset de juny de mil nou-cents noranta-tres, a primera hora de la tarda, vaig arribar al món donant guerra. No obstant això, en créixer em vaig convertir en un nen tranquil al que li apassionava imaginar un món diferent del que veia. Un nen al que li encantava dibuixar, pintar, la música i tot tipus d’històries. Un nen que en matemàtiques es dormia però a Història, en arribar a casa, seguia llegint el llibre de text per saber com acabava aquella guerra. Al 2001, amb vuit anys d’edat, vaig anar a veure al cinema Harry Potter i la Pedra Filosofal. Em va agradar tant que de seguida vaig voler llegir el llibre que, al seu torn, em maravellar encara més.

Un dia d’estiu, passejant per una platja de la Costa Brava, vaig veure una caravana amb molta gent al seu voltant. Curiós i aventurer per naturalesa em vaig apropar a veure quina festa era aquella. Vaig llegir a l’entrada “Biblioplatja” i de seguida una amable dona va sortir i va preguntar pel meu nom amb un somriure d’orella a orella.
– Em dic Jan.
– Hola Jan, t’agrada llegir?
– M’agrada Harry Potter.
– Has llegit alguna cosa més?
– Sí.
– Voluntàriament?
– Sí.
Suposo que es va ensumar la mentida ja que em va convidar a entrar assegurant-me que a dins trobaríem el llibre perfecte per mi. Allà hi havia molts llibres, l’espai estava molt ben aprofitat. Em va ensenyar llibres plens d’il·lustracions d’aventures, llibres fantàstics amb prínceps i dracs, llibres de riure i fins i tot me’n va oferir un per superar la pèrdua d’un gat. Jo negava amb el cap sense dir una paraula, lleial a la meva timidesa nata.
– Ah! Ja sé! Crec que a la reserva hi tinc un llibre perfecte per a mags com tu. Ara torno.
I sense més preàmbuls va sortir disparada. En la seva absència vaig aprofitar per buscar més llibres. De seguida em vaig fixar en un que portava una lluna a la portada. Em vaig apropar i vaig poder llegir “Les llàgrimes de Shiva. César Mallorquí”.

Quan la dona va tornar amb un llibre entre les mans va saber a l’instant que jo havia trobat el meu llibre de la mateixa manera que en Garrick Ollivander de seguida va saber quan Harry Potter havia trobat la seva vareta. M’el vaig emportar a casa. No va haver-hi cap tipus de paperassa, aquell era un poble costaner petit; senzillament li vaig assenyalar amb el dit ón era la meva casa i em va dir el dia que havia de tornar-lo.

Les llàgrimes de Shiva explicava la història d’en Javier, la seva estada a casa dels seus oncles a Santander i el misteri al qual s’enfronta allà. Suposo que no serà una gran lectura i potser ni tan sols m’agradaria si el llegís avui -potser per això no m’atreveixo a fer-ho-, el cas és que la lectura d’aquest llibre em va meravellar i amb ell vaig descobrir que llegir m’agradava, vaig entendre que cada llibre era un passaport d’anada i tornada a una aventura sense precedents. I és que no és cert que només sigui necessari trobar un llibre que t’agradi per enganxar-te a la lectura. Al meu entendre en fan falta dos.

Quan el vaig acabar vaig anar a tornar Les llàgrimes de Shiva el dia que l’amable dona m’havia assenyalat però la caravana havia desaparegut. Mentiria si us digués que no me’n vaig alegrar.

El següent estiu, quan vaig arribar al petit poble, vaig tornar a veure la Biblioplatja, però quan vaig anar-hi amb el llibre entre les mans i amb la intenció de tornar-lo em vaig trobar a una funcionària avorrida i obesa que esperava asseguda en un escriptori amb cara de pocs amics. On estaria aquesta amable dona? Em vaig figurar tres opcions:

Una, s’havia jubilat, la qual cosa era improbable perquè no era de tan avançada edat.
Dos, l’havien acomiadat, la qual cosa també era improbable, doncs semblava més eficient que aquesta dona que em mirava amb cara de Què-se-t’ha-perdut-per-aquí?.
Tres, un tímid nen -diguem-li Martí- va entrar i ella es va proposar trobar, com ho va fer amb mi, el llibre perfecte per ell. Però ni a la Biblioplatja, ni a la reserva, ni a la Biblioteca Nacional en va trobar cap que provoqués una reacció diferent en el Martí que no fos una negació amb el cap o un indiferent encongiment d’espatlles. Per aquesta raó va decidir embarcar una gran aventura per trobar el llibre perfecte per en Martí. En aquell precís moment estava recorrent el món buscant en mil destinacions perdudes aquest llibre per complir la seva missió.
El cas és que vaig decidir no tornar el llibre.

Encara que l’adolescència (quinze i setze anys) va suposar un fre al meu ritme de lectura -vaig escriure molt, això sí- mai vaig deixar de llegir i avui encara conservo Les llàgrimes de Shiva a la meva prestatgeria. Vaig tenir durant aquest temps un blog en el qual publicava escrits meus. En una ocasió, un escriptor -no en recordo el nom- va visitar l’institut i ens va explicar que per escriure bé un ha de llegir molt. Aquell mateix dia vaig visitar el meu blog d’escrits i em vaig posar a llegir els més antics. Morint-me de vergonya pel mal escrits i ridículs que em sonaven vaig decidir seguir el consell d’aquell escriptor. Vaig tancar el blog, vaig deixar d’escriure i vaig tornar a llegir molt.

Aviat vaig accedir a la Universitat i vaig començar els meus estudis de Dret. El primer dia de classe, a Secretaria Acadèmica, vaig conèixer a una noia de la que no vaig trigar a enamorar-me perdudament i a la fi del primer curs vam començar a sortir junts. Ella de seguida em va recolzar en el projecte que tenia pensat: un blog on compartir la meva opinió dels llibres que anava llegint. La idea se’m va ocórrer després de llegir “La lladre de llibres” de Markus Zusak. Em va impressionar tant aquesta lectura que tenia la necessitat de compartir el meu entusiasme d’alguna manera. Així, em vaig prendre un mes sencer per idear el nom, el disseny i la idea del blog. Se’m va ocórrer el nom de Trotalibros quan vaig llegir per pura casualitat la definició de “trotamundos” al diccionari de la Real Acadèmia Espanyola: “Persona aficionada a viatjar i recórrer països”. Així, vaig adaptar aquesta definició al que seria el nom del meu blog:

Trotalibros: “Persona aficionada a viatjar i a recórrer mons i països a través dels llibres”.

Al llarg dels estudis de Dret vaig dedicar gairebé tot el meu temps lliure entregat a la passió per llegir, descobrint especialment els clàssics de la literatura. El blog ha anat canviant des del dia del seu naixement (el 3 de juliol de 2012) de la mateixa manera que jo mateix he anat canviant, creixent, madurant, aprenent. El 2013 l’il·lustrador català Jordi Vila Delclòs va dissenyar la que avui és la capçalera del blog ideant-lo com un homenatge a les col·leccions editorials clàssiques: Anagrama, Penguin Books, Austral, etc.

El temps va anar passant i, sense adornar-me’n, el blog anava creixent i jo anava coneixent a més i més persones amb les que compartia una passió: la literatura. Però a poc a poc va anar creixent dins meu una inquietut: cada vegada llegia menys en el meu idioma, el català. Degut a que tenia el blog en castellà havia deixat de llegir escriptors tant fora de sèrie com Jaume Cabré, Albert Sánchez Piñol o Mercè Rodoreda. Al igual que “La lladre de llibres” em va inspirar per obrir Trotalibros, l’obra maestra de Joan Sales, Incerta glòria, em va inspirar per obrir Entre lletres, un espai estrenat el primer dia de l’any 2015, completament paral·lel a Trotalibros i on hi publico la meva opinió sobre els llibres que llegeixo en català. D’aquesta manera, he aconseguir cert equilibri entre els dos idiomes.

Després de dos anys treballant com advocat a mitjans del 2018 vaig decidir fer el pas, deixar la feina i començar un camí de resultat incert, el camí de l’edició literària.

*

A dia d’avui encara m’imagino la dona que treballava en la Biblioplatja aquell estiu. Segurament ignora les implicacions del que va fer aquella tarda quan va haver d’armar-se de paciència per aconseguir el llibre perfecte per a aquell nen de pèl morè tan tímid.

Aquest blog va dedicat a ella i a la noia de Secretaria Acadèmica, que sense ella tot això mai hauria existit. T’estimo.