L’art de portar gavardina, de Sergi Pàmies.
Editat per Quaderns Crema.
Si em preguntessin per dos escriptors que comparteixin estil els primers que em vindrien el cap serien Quim Monzó i Sergi Pàmies. Segurament si tingués més temps per preparar-me una resposta més completa em vindrien al cap altres parelles literàries, però res em semblaria tan defensable com les similituds d’aquests dos escriptors. És cert que Monzó ha influït definitivament, no només en Pàmies, sinó en tots els contistes catalans. També és cert que, tot i compartir veu i estil, Pàmies no posseeix l’humor àcid i la ironia mordaç de Monzó. En Quim és el Woody Allen d’abans, mentre que en Sergi s’acosta més a l’actual.
Vaig estrenar-me amb Pàmies amb la seva Cançó d’amor i de pluja i, de tots els contes que conté, el que se’m va quedar gravat a la memòria va ser un en el qual un escriptor és acusat de misògen al bell mig d’una conferència. En el conte el nerviós protagonista li dona voltes a la seva resposta, repassant mentalment la seva obra literària i analitzant-se a ell mateix.
No tenia pensat tornar a llegir Pàmies, però vaig veure el seu últim llibre disponible a la plataforma d’audiollibres Storytel i no me’n vaig saber estar. Què m’hi he trobat? Doncs més Pàmies. Sant tornem-hi. Ni millor ni pitjor que la cançó d’amor i de pluja. Ni més superficial ni més profund. Ni més previsible ni més sorprenent. L’única novetat és potser un major pes autobiogràfic. Ens parla de la seva mare, del seu pare, de la seva separació, del seu fill. Però no deixa de ser un plat més cuinat pels seus seguidors acèrrims. I és que Pàmies no surt de la seva zona de confort, d’aquesta auto-ficció que dissecciona la quotidianitat i les relacions humanes amb una honestedat que inevitablement atrapa. És necessàriament negatiu que Pàmies no arrisqui? Que no surti d’aquest món tan proper com local? No, no ho és, i l’esdeveniment nacional en el qual es converteix cada nou llibre de Pàmies sembla donar-me la raó. Curiosament, dels tretze contes que comprèn L’art de portar gavardina, els meus preferits coincideixen amb els que tenen els títols més enigmàtics, com Esborrany de ponència per un hipotètic congrés de separats, el que dona títol al llibre o fins i tot Bonus track.
Tots estan ben escrits, tots tenen aquesta cosa que té Pàmies que fa que et fixis més en el com que en el què. El problema és que ja el veig venir, ja sé de què em parlarà abans que ho faci, endevino el desenllaç d’Eclipsi i Sisplau em sembla banal. La naturalitat pròpia de Pàmies se m’acaba mostrant, qui sap si per repetició o sobredosi, imposada i gairebé forçada.
En definitiva, L’art de portar gavardina està al nivell de les anteriors obres de Pàmies i farà les delícies dels seus lectors. Es llegeix bé i alguns contes són certament bons. Però a mi personalment aquest llibre se m’ha fet tan reiteratiu i innecessari com una nova novel·la de Modiano sobre l’oblit. Modiano ha guanyat el premi literari més prestigiós del món i Pàmies té un exèrcit de lectors fidels que s’encarrega de situar els seus llibres a la llista dels més venuts. Però jo no crec que reincideixi en cap dels dos. Sóc retiçent a les relectures, i més si me les venen com noves lectures.
També et pot interessar:
Entre lletres 
Vaig llegir fa temps alguns relats i no va estar malament, per això vaig comprar de segona mà el de Si menges una llimona…A veure què tal. L’has llegit?
M'agradaM'agrada