Un llibre per cada cançó de Per la bona gent (Manel)

Manel ha tret nou disc i, com sempre, als fans de la banda ens toca passar per aquell moment que necessitem per processar els canvis i les sorpreses que guarda, per recuperar-nos d’aquest (nou) gir. I és que Per la bona gent ha apostat molt per la inclusió de samplers d’altres artistes i fins i tot per l’autotune sense renunciar, això sí, a la seva identitat profundament literària, si se’m permet. Hi ha moltes cançons de Manel que em traslladen a llibres que he llegit i, per això, ja feia temps (des de fa més d’un disc de Manel) que li donava voltes a la idea d’escriure una entrada com aquesta per proposar un llibre relacionat d’alguna manera amb cada cançó d’un dels seus discos (tot m’encanten), sigui per la història que ens explica, pel missatge o fins i tot per l’ambientació i el ritme. Evidentment, les interpretacions que dono a les cançons de Manel no són en cap cas les oficials, són les meves personals i poden diferir de les d’una altra persona. I aquesta és, en gran part, la màgia dels Manel, no?

Sense més preliminars, aquests són els llibres de les cançons de Per la bona gent:

1. Canvi de paradigma

Temps de segona mà. La fi de l’home roig, de Svetlana Aleksiévitx.

La primera cançó de l’àlbum -i la meva preferida- parla d’una persona que s’ha deixat portar per un moment i, en haver-hi un canvi de paradigme social, corre a cremar “les bestieses que tu i jo havíem arribat a dir” i passa a viure una vida retirada, preferint un segon pla d’aquest món que ja no entén ni vol entendre.

Tenia varis candidats literaris per aquesta nostàlgica cançó, però ningú captura el desarrelament emocional provocat per un canvi social com la Premi Nobel de literatura Svetlana Alexiévitx. La seva obra mestra, Temps de segona mà. La fi de l’home roig (Editorial Raig Verd / Acantilado) retrata a través de cents de testimonis el xoc i la decepció de tants soviètics que van veure com tot en el què creien era una mentida i tot pel què lluitaven s’esfondrava.

2. Per la bona gent

Persecució, de Toni Sala

El senzill que ens va anticipar aquest disc també dóna títol al disc i, amb un sample de Maria del Mar Bonet de tornada, ens presenta a un home malvat que sap amagar la seva naturalesa maligne rere una màscara calculada. I convida a que el posin a prova (“afina les preguntes, afina les preguntes“) perquè sempre tindrà coartades, mai ningú sabrà del cert si és bona o mala persona. I és que, realment sabem si les persones que ens envolten són bones o dolentes?

He estat dubtant molt el llibre d’aquesta cançó, ja que Thomas Ripley, el mític protagonista del llibre més famós de Patricia Highsmith, El talento de Mr. Ripley, és un personatge d’una maldat esfereïdora que, no obstant, sap amagar rere el seu talent. No obstant, la tornada de Maria del Mar Bonet m’ha recordat massa a l’Èlia, una de les narradores de Persecució, de Toni Sala (L’Altra Editorial), una exploració impressionant del mal que encaixa a la perfecció amb el to fosc i incisiu de Per la bona gent. Aquesta novel·la arranca quan, després d’un any de relació amb l’Albert Jordi, l’home perfecte, aquest li confessa que va passar vuit anys a presó per haver matat a la seva dona.

3. Formigues

Casa tomada, de Julio Cortázar

Sens dubte, la cançó més inquietant de l’àlbum. Serà pel poema de Jacint Verdaguer amb la qual comença, la veu greu que el canta o la invasió progressiva de formigues que es narra fins a convertir-se en un malson? “Els sobra l’energia, perseveren dins els nius, me’n trec de les orelles, de la boca i els narius“.

Tot i que la invasió d’animals no és nova en literatura (per exemple els coloms a la casa de la Natàlia de La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda) i fins i tot hi ha novel·les que narren una invasió de formigues similar a la d’aquesta cançó (Cent anys de solitud, de Gabriel García Márquez), aquesta vegada m’he decantat per un conte de Julio Cortázar que captura el misteri i la sensació d’estar acorralat de Formigues: Casa tomada (Alfaguara). En aquest relat dos germans que viuen sols en una gran casa han d’anar abandonant resignadament les seves habitacions per la invasió d’uns intrusos indeterminads dels quals només ens arriben sorolls indefinitis i xiuxiueigs. Esgarrifós.

4. Aquí tens el meu braç

Brooklyn Follies, de Paul Auster

Aquesta cançó és el crit desesperat d’un home que sent la necessitat de la inèrcia de la joventut, de la improvisació de l’adolescència, d’alguna cosa que manllevi la seva monotonia i tranquil·litat.

I qui hi ha millor per capturar l’improvisació i l’atzar que Paul Auster? Aquí tens el meu braç em va recordar molt a l’esperit de Brooklyn Follies, de Paul Auster (Anagrama). El protagonista d’aquesta novel·la, en Nathan Glass, és un venedor d’assegurances jubilat de seixanta anys que es muda a Brooklyn després de sobreviure a un càncer de pulmó i un divorci conflictiu. Allà es posa a escriure un llibre narrant tot el que veu (de la mateixa manera que el protagonista de Aquí tens el meu braç observa al veïnat) i a ell sí, li arriba la desitjada inèrcia. Esperem que al protagonista de la cançó també.

5. L’Adela i el marge

La uruguaya, de Pedro Mairal

L’Adela torna a aparèixer a una cançó dels Manel. Aquesta vegada en una cançó curta i de complicada interpretació en la qual veiem com la mateixa Adela de Quin dia feia, amics (qui sap si és aquesta la cançó l’escriptura de la qual va interrompre) no es creu les mentides de la societat i convida al protagonista a acompanyar-la més enllà del món habitat, més enllà del marge, on hi ha “un sender amb ombra per caminar“.

He d’admetre que aquesta és una de les cançons de la qual més m’ha costat trobar llibre, què us transmet aquesta cançó? La llibertat de la naturalesa? La recerca de la veritat? L’Adela em recorda a la Maga de la Rayuela de Julio Cortázar, però com que ja ha sortit aquest autor m’he acabat decantant per una altra uruguaia, la que va a veure la protagonista de La uruguaya, de Pedro Mairal (Asteroide). Una dona lliure, independent, imprevisible i espontània que és la debilitat del protagonista, un home casat. Qui sap si és per això que la cançó acaba repetint-se que “no tens per què estar aquí! Aquest és un honor del que pots prescindir!”?

6. Els entusiasmats

El gran Gatsby, de Francis Scott Fitzgerald

Això és la guerra. Tots els barris de Barcelona estan enfrontats: “els tristos del Putxet i els sarcàstics de Badal, contra els vençuts de La Creueta”. El protagonista d’aquesta cançó, un cínic d’Horta, és segrestat pels entusiasmats per reclutar-lo. Els entusiasmats no volen justícia ni saber la veritat, només troben la felicitat en “la vibració, l’esclat de bogeria“.

Tot i que he estat dubtant fins l’últim moment, Cape May, de Chip Cheek, encara no ha estat traduïda, així que m’he decidit pel clàssic de Fitzgerald, El gran Gatsby. Tot i que desprovista d’aquesta ironia i aquest humor que té Els entusiasmats, aquesta novel·la immortal captura l’èxtasi i l’entusiasme dels feliços anys vint a través de varis personatges que no pensen en les conseqüències de les seves accions, només busquen “la vibració, l’esclat de la bogeria“. Un gran llibre per una gran cançó.

7. Amb un ram de clamídies

La Senyora Bovary, de Gustave Flaubert

Ull amb la trampa d’aquesta cançó, i és que les clamídies sembla que siguin unes flors com ho poden ser les orquídies, però en realitat és una infecció de transmissió sexual que es van intercanviant entre amants. És una cançó de la qual em costa desgranar la història exacta, però el que és segur és que hi ha infidelitat i penediment.

Si hi ha un llibre d’adulteri i infidelitat imprescindible de la literatura, aquest és La Senyora Bovary, de Gustave Flaubert (Alba). No, no hi apareixen infeccions de transmissió sexual però Emma Bovary és una dona amb un bon marit que busca l’emoció i la sensació d’estar viva en altres homes. La seva promiscuitat porta al mateix final de la cançó: la solitud d’ell i la reprovació social d’ella.

8. Les restes

Ultraviolencia, de Miguel Noguera

O, com en diem a casa, “la cançó rara d’en Roger Padilla“. No pot faltar. Aquest cop ens explica la versió “no oficial” de la troballa d’un sarcòfag quan regiraven la terra de la Plaça del Mercat per construir-hi un pàrking. El cap d’obra desperta un geni que li concedeix un desig i, després de pensar-s’ho, el bon home demana un superpoder: “provocar a qui jo volgués que li comenci a regalimar pel front oli de sobrassada com si fos suor”. Olé tú. Surrealista. M’encanta.

Tot i que els fets que es narren a la cançó recorden a un conte de Pere Calders (“Un estrany al jardí“), el final, tan inesperat com surrealista, em porta a un dels còmics que més riure em fa: Miguel Noguera. Tant se val el llibre que tireu d’ell, tots estan plens de reflexions o escenes tan surrealistes com aquesta. Let’s say Ultraviolencia (Blackie Books).

9. Tubs de ventilació

Quadern gris, de Josep Pla

En aquesta cançó els Manel parlen de la recerca de la inspiració. Quantes vegades els hi deuen haver preguntat en entrevistes com es van inspirar a l’hora d’escriure alguna de les seves cançons més extravagants? Eh, Roger Padilla? Quan la monotonia dels dies iguals l’ofega, el protagonista de Tubs de ventilació se’n va a passejar i busca “on, per ’nar bé, no hauria de buscar” els detalls més ocults i discrets de la ciutat.

Se m’havia ocorregut el Llibre del desassossec de Pessoa per aquesta cançó, però per proximitat m’he decidit per El quadern gris de Josep Pla (Destino). Pla també tenia aquest bon ull per captar aquests detalls de la vida quotidiana i treure’n reflexions, històries i descripcions que desperten l’interès.

10. Boy Band

Ballar en la foscor, de Karl Ove Knausgard

El segon senzill de Per la bona gent recorda a El Seu Gran Hit, de Els Amics de les Arts. Amb Boy Band els Manel es caricaturitzen a ells mateixos, es fan un Roast Yourself? Doncs no. És la història d’un marrec que somia amb dedicar-se a la música i monta una boy band d’aquestes que arrastren a tantes adolescents impressionables. Però no ho fa perquè li agradi la música, sinó per “tapar-me una mancança, un buit, una vanitat“.

Un adolescent com aquest era en Karl Ove Knausgard quan l’ànsia d’independència per fer el que li ve de gust sense donar cap explicació el van portar a treballar com a passant de professor a una petita escola, en un poble del nord de Noruega. Allà, on els hiverns gelats enfosqueixen els dies, en Karl Ove fa classes i es deixa distreure del que era la seva missió durant aquests mesos. No, no era cantar en una boy band, sinó convertir-se en escriptor. I és que el final de la cançó podria haver estat escrit per Knausgard: “Ara escric a biblioteques plenes d’estudiants i vells, però em distreu un grup del Whatsapp o el misteri d’un clatell. Ara vago per les places, busco un adjectiu alat, però em despisten les terrasses o llum, tènue, en un terrat”. D’acord, en aquells temps no hi havia Whatsapp, però ja m’enteneu. Tot això ho narra al quart volum de la saga La meva lluita: Ballar en la foscor (L’Altra Editorial / Anagrama).

11. Les estrelles

Víctima de mi hechizo, de Nina Simone

La penúltima cançó de l’àlbum és una adaptació de Stars, de Janis Ian, però a mi també em va recordar “Nobody Knows You When You‘re Down And Out“. A una persona famosa se li diu estrella i “les estrelles venen, van, cremen ràpid, triguen anys, i com els últims raigs del sol, desapareixen”. La solitud de la fama. Una bona ressaca després del desig de fama d’un adolescent.

Abans que acabés la cançó, abans fins i tot de sentir com hi apareixia explícitament, jo ja pensava en la sacerdotissa del soul: Nina Simone. Ella va viure la muntanya russa de la fama en pròpia pell i ho va explicar tot (també la seva lluita contra el racisme i la violència de gènere) en les seves memòries, Víctima de mi hechizo, que recentment han estat reeditades per Libros del Kultrum.

12. El vell músic (amb Sisa)

Amb la corda al coll, de Joseph Conrad

La primera col·laboració en un disc dels Manel és amb en Jaume Sisa. Amb una lletra tan breu com preciosa es van relacionant oficis amb les seves respectives pors i, clar està, la por del músic (especialment si és vell) és la sordera que li manllevarà el seu tresor: la música.

He pensat bastants llibres per aquesta cançó, des de El vell i el mar d’Ernest Hemingway a Les ones de Virginia Woolf, passant per L’illa de Giani Stuparich (sí, curiosament totes les lectures m’han sortit molt marineres). Però al final, la que crec que s’adequa més a les pors i frustracions de la vellesa i a l’aparent senzillesa d’aquesta cançó és Amb la corda al coll, de Joseph Conrad (Viena). I no diré per què; per saber-ho l’haureu de llegir!

I això és tot! Ja saps, si t’agrada alguna d’aquestes cançons no et pots perdre el llibre respectiu! ¿Que t’agrada tot el disc? Doncs ja saps!

Digueu-me als comentaris si us agrada el disc, els llibres i si us agradaria que ho fes amb altres discos!