El malson de sis nits d’estiu

És possible que no t’agradi un llibre molt ben escrit? Doncs sí, i tant que és possible, i un bon exemple d’això és una de les recents novetats de la literatura catalana. Feia temps que mirava de cua d’ull a Jordi Lara. No van ser poques les passejades per la llibreria amb un exemplar de Mística conilla a la mà. Però del llibre només m’agradava l’editorial que el publicava: no coneixia l’autor, no m’agradava la coberta, no m’agradava el títol i no m’atreia la sinopsi. Així que el temps va anar passant fins que Lara va treure nou llibre, vaig sentir al seu editor parlant d’ell, una lectora me’l va recomanar, va arribar el mes que surt al títol i, finalment, em vaig rendir i vaig llegir Sis nits d’agost.

La narració arrenca el sis d’agost de 2007, quan, als setanta-cinc anys, Lluís María Xirinacs (polític, escriptor, religiós, filòsof, ex-senador, catalanista, -agafo aire-, antifranquista, activista, ex-sacerdot, pacifista, independentista, candidat al Nobel de la pau i, n’estic segur, un llarg etcètera), se’n va de Barcelona i puja a la muntanya per morir-hi sol. I, efectivament, hi roman durant sis dies fins que el troben mort.

I ja està, “esta es la noticia”. No busqueu més en aquest llibre perquè no ho trobareu pas. Lara dona voltes, i voltes, i voltes, i voltes (i voltes, i voltes, i així fins a les més de 200 pàgines que té el llibre) als pocs -poquíssims!- fets que es coneixen d’aquesta mort, arribant a fer-se exageradament repetitiu. La veritat és que aquest llibre se m’ha fet etern; llegia en diagonal paràgrafs sencers perquè ja sabia el que s’hi explicava (i no perquè tingui un poder o intuïció especials, sinó perquè ja m’ho havia explicat al capítol anterior i a l’anterior d’aquest també).

«El poble està trinxat, però hi és. Si som madurs, en lloc de cridar independència com un nen que vol la lluna, farem el coet»

Quan te’n vas a la muntanya per morir sol i discretament i en Lara va i escriu un llibre sobre la teva mort.

És evident que Jordi Lara sap escriure molt bé. A Sis nits d’agost demostra tenir un vocabulari ric i un gran domini de les paraules. Però no he connectat en cap moment amb el que m’explicava. És un llibre molt ben escrit però sense contingut. I jo ni tan sols exigeixo contingut en el sentit d’una trama, només que m’interessi el que se’m narra. Lara repassa en un sol i breu capítol tot el currículum de Xirinacs (que no és precisament curt i avorrit com ho poden ser el teu o el meu) per passar a centrar-se de seguida en la seva mort. L’estructura, si bé complexa i coherent, no ajuda: pren la paraula una coral de fans de Xirinacs i, a la vegada, Lara no es queda enrere i comparteix el relat de les seves investigacions, la seva experiència personal i fins i tot el que s’imagina que va succeir. Resultat: jo suplicant-li a algú que em porti a mi a morir a la muntanya, ben lluny d’aquesta cançó enfadosa.

Potser és culpa meva per haver nascut tard o no haver-me informat mai de qui era Xirinacs, però precisament esperava que aquest llibre, a través de la seva mort, em despertés l’interès per aquest personatge o fins i tot pel misteri del seu final. Però no; ha arribat a avorrir-me una figura tan visionària i extraordinària com Xirinacs. He acabat aquest llibre constatant el fet que, ben mirat, m’és completament igual què va passar durant aquest (i permeteu-me la deformació del títol shakespearià) malson de sis nits d’estiu. Només les vull perdre de vista per sempre.