Els estranys, de Raül Garrigasait

Estimada A.,

Com et vas sentir la primera nit que vas dormir a Nova York? Tot i que havies viatjat per les principals capitals d’Europa, mai havies creuat l’oceà, mai havies estat a cap altre continent. Què senties? Vas poder dormir? Gaudies d’aquell moment de novetats constants o et senties com una estrangera envoltada de costums, idiomes i maneres de fer que no entenies? Nova York, i en general els estats de la costa est, són multiculturals, oberts, integradors, però crec que jo m’hi hauria sentit com un foraster, un estranger, un estrany.

La història arranca quan un traductor, en Raül, viatja a Berlin per investigar i familiaritzar-se amb el príncep alemany Felix von Lichnowsky, el dietari del qual se li ha encarregat la traducció. No obstant, en el marc d’aquestes investigacions en Raül es topa per casualitat amb un altre dietari, el d’un aristòcrata prussià anomenat Rudolf von Wielemann. Tot i que no hi ha res aparentment destacable en aquestes memòries, en Raül es comença a interessar per Wielemann que, en la seva joventut, l’any 1837, és enviat per la seva família a Catalunya perquè es formi i agafi experiència com a militar unint-se a les tropes carlines, que lluitaven per restablir l’ordre i la tradició.

“Aquest home es deia Rudolf von Wielemann i havia travessat un grapat de principats germànics, tot el reialisme de França, els Pirineus, el Principat d’Andorra, més Pirineus, els Prepirineus, colls i congostos i serres i altiplans amb la intenció d’afegir-se a l’expedició reial, de la qual informaven tots els diaris d’Europa.”

 

Porta una carta de recomanació del seu oncle, general de l’exèrcit prussià, que li obrirà totes les portes per defensar el restabliment de l’ordre a Europa. No obstant, quan el nostre jove protagonista, després de travessar Europa i els pirineus en direcció a la seva missió, arriba a la Solsona acabada de conquerir pels exèrcit carlins i té al mateix Carles Maria Isidre de Borbó a uns metres, no troba la carta del seu oncle i és obligat per ordre real a quedar-se a la ciutat fins a nova ordre.

“Va palpar-se el pit per sentir el cruixit de la carta de l’oncle, la taula de salvació. Va palpar-se estona, sense comprendre.La carta no hi era.Va tornar a la cambra per regirar la bossa, l’abric, els calaixos de la tauleta, els llençols, els prestatges, les ombres de sota el llit.La carta no hi era.”

 

Així és com Wielemann es queda abandonat en una ciutat en runes mentre els exèrcits carlins es dirigeixen cap a les seves pròximes conquestes. El protagonista es quedarà més d’un any a la ciutat, i durant aquest temps de solitud descobreix una realitat que dista molt de la que s’havia imaginat trobar-se. Assisteix dia rere dia a la vida ordinària dels seus habitants, estranys que es mostren gairebé indiferents a la guerra que els envolta i que s’està lliurant al país, estranys que parlen de manera estranya, estranys que mengen coses estranyes, estranys que tenen celebracions estranyes.

  

Si hi ha dos personatges que cal remarcar d’aquesta petita novel·la, premiada amb el Premi Llibreter 2017, són en Josep Soler i el doctor Foraster. El primer és regidor de l’ajuntament, carlí convençut i una caricatura del que, tant en el segle XVII, com avui, com en el futur, és un polític: una persona que busca agradar a tothom però que, en realitat, darrera els seus discursos grandiloqüents, hi ha poc més que res. El segon és el metge de Solsona, un home cultivat, reflexiu, poc carlí, en definitiva tot el contrari que en Josep Soler. Es coneixen gràcies a la passió que comparteixen per la música, pel piano, per Beethoven, i de seguida neix entre els dos una amistat discreta i sincera que serà una bola d’oxigen pel protagonista, perdut i sol en un món que no entén, i el portarà a entendre que el món no es divideix en dos bàndols, entre bons i dolents, en blancs i negres, sinó que està ple de matisos i les línies són difuses.

“L’amistat és una cosa estranya: etèria i compacta alhora. És l’amor menys natural, el menys instintiu i biològic, i no en depèn la supervivència de l’espècie, però és d’aquelles coses que omplen el sentit de la supervivència. Els amics sorgeixen d’un entusiasme compartit: una rara afinitat els aïlla en una solitud immensa però els permet assaborir la fecunditat del present, sovint agrejat pel que han viscut. I això és més important que no pas l’ajuda que suposadament s’han de prestar l’un a l’altre; entre amics els grans favors fan vergonya i s’obliden de seguida. Tota amistat és una mena de secessió, fins i tot una revolta, i ens protegeix de la servitud completa”.

 

Raül Garrigasait demostra en aquesta novel·la curta -o conte llarg- un domini total sobre la llengua catalana i la pròpia narració, definint d’una manera magistral els pocs personatges que es presenten davant del passiu protagonista. A Els estranys no hi trobaràs una novel·la històrica sobre la guerra carlina, la guerra només és una excusa de la que tan sols en sentiràs els ecos llunyans. Si t’endinses a Els estranys hi trobaràs una narració treballada i exigent sobre el xoc entre els ideals ingenus i senzills de la joventut i la realitat pura, dura i complexa, la solitud de trobar-se entre estranys i una amistat d’aquelles que no necessiten paraules per definir-se a sí mateixa, una d’aquestes històries que no es venen fàcilment per la seva sinopsi, però que si la llegeixes no te la podràs treure del cap.Atentament,

 

 

P.S. En aquests moments que estem vivint aquí crec que tothom hauria de llegir aquest llibre i, especialment, aquest fragment:

“Em sembla que per Europa se’n va parlar així: el dogmatisme inhumà d’uns tribunals eclesiàstics medievals contra la llibertat d’esperit d’un home modern; la vella fe contra la nova raó, la tradició contra la llibertat. M’agraden els esquemes reconfortants. Fan més bonic el món. Però, ai!, els fets són tossuts i irònics i se’n foten, dels esquemes.”

Fotografies fetes a la vila de Solsona.

 

T’agradarà si et va agradar:

• Incerta glòria, de Joan Sales.
• El cuerpo humano, de Paolo Giordano.
• Adiós a las armas, d’Ernest Hemingway
• Los Pissimboni, de Sònia Hernandez.